Entrevista a la revista Núvol, el digital de cultura

Marina Rodríguez: “Clementi ho va fer tot pel piano”

Aina Vega RofesBarcelona.

/ 10.11.2015

Llegir a Núvol

Marina Rodríguez és una pianista apassionada de Muzio Clementi, per això recentment ha gravat un disc molt especial (Clementi on a Clementi & Co square piano) amb un piano de la marca Clementi & Co en una casa particular de Barcelona. Rodríguez té interessos interdisciplinars, ja que també pinta i escriu, i tot això l’ha inspirat a l’hora de conèixer les diverses vessants del compositor. Núvol l’entrevista a casa d’Anna Cuatrecasas, propietària del piano, per després oferir-nos un petit concert comentat.

Marina Rodríguez – Foto: Laia Serch

Aina Vega: Com entres en contacte amb la música de Clementi?

Marina Rodríguez: El vaig conèixer inicialment com tothom que fa piano, ja que en els estudis es treballa Clementi, primer amb les sonatines i després amb el Gradus ad Parnassum. A banda de la carrera, em vaig interessar per ell l’any 1999, que vaig gravar un disc de sonatines que servís de referent per als alumnes, per engrescar-los a que es posessin a tocar. Vaig llegir sonatines de molts autors i vaig trobar que les de Clementi destacaven per inventiva, per musicalitat, per energia, i així va ser el meu retrobament. A partir d’aquesta sensació que em va causar em vaig interessar per les seves obres. Té un corpus de sonates boníssim i és inexplicable que no es toquin, per això jo el vull treure d’aquesta visió només pedagògica.

AV: Com és el procés entre descobrir Clementi i “el Clementi”?

MR: L’any 1999 vaig llegir que, a més de ser compositor, Clementi era fabricant de pianos, de la marca Clementi & Co, i vaig trobar que seria fantàstic gravar el compositor en un dels seus pianos. Vaig anar al Museu de la Música i en tenen dos, però no es poden tocar perquè no estan restaurats. Aleshores em van deixar un piano d’una altra marca, però de l’època. Van passar els anys, i una amiga em va dir que a Barcelona hi havia un Clementi restaurat. La propietària és Anna Cuatrecasas, una dona molt culta que, tot i no ser pianista, havia fet restaurar el piano, cosa que és d’admirar, ja que no sabia encara la vàlua que tenia -pensava que era un moble maco. Aleshores ens vam conèixer i va començar tot. Va ser una troballa per totes dues, per ella una il·lusió de saber que tenia una joia a casa, i per mi de saber que podria tocar aquell piano, que em va cedir generosament per gravar el disc. A més, hem començat a fer audicions a casa i a mi m’ha interessat viatjar pels llocs que va visitar Clementi i escriure sobre ell. Era de Roma, però es va fer una segona pàtria a Anglaterra. Ell deia: “Sóc un jove italià i un vell anglès”. Fins ara estava molt eclipsat pels grans noms, però a partir del 2000 s’ha començat a escriure més sobre ell.

AV: M’agradaria conèixer les característiques d’aquest piano tan especial.

MR: Aquest piano és de 1824, segons els experits, tot i que era molt difícil datar-lo perquè la marca Clementi & Co va passar d’uns socis a uns altres i la numeració està alterada, és un misteri. És un piano fet en vida de Clementi –el compositor morí el 1832-, en la seva darrera època. No és un piano de cua, sinó un piano de taula, square piano, o tafelklavier. Aquesta manera de fer pianos va ser molt freqüent en aquella època. Malgrat que feia 100 anys que s’havia inventat el piano de martell o pianoforte –perquè podia fer piano i forte-, es va popularitzar al 1800, substituint el clavecí. A Anglaterra era l’època de la Revolució Industrial i no només els aristòcrates tenien pianos, sinó que hi havia una classe burgesa que ja podia estudiar-lo a casa, per això van dissenyar aquest tipus de piano, per fer-lo més accessible. Quan va agafar la fàbrica, Clementi va coincidir amb aquest auge de la demanda del piano domèstic. Aquest, concretament, com a moble d’ebanisteria és molt ric, és molt bonic, té els cantons rodons –quan solien ser quadrats-, la qual cosa ens fa pensar que era un instrument per encàrrec, que consensuava amb el seu soci Collard, el tècnic de so. I hi ha el pedal a l’esquerra i el que destaca com a so és molt cristal·lí, com de plata, molt diferent dels pianos actuals, que són molt potents, molt forts, amb uns baixos increïbles. Aquest té uns greus destacats però té una fragilitat en els aguts i quan el toques que és com si aprenguessis a tocar el piano una altra vegada, perquè l’equilibri entre aguts i greus és molt diferent. És tot un repte. A més, aquest és un so més de 1800 que de 1824, perquè simultàniament feien pianos amb diferents característiques. Ja començaven a posar martells de feltre i aquests encara són de pell. És com més finet, més antic.

AV: Fins a quin punt incidia Clementi en els seus pianos? Era només un soci del negoci?

MR: Incideix en el tipus de so. De fet, és molt possible que l’”harmonic swell”, un artilugi, fos d’ell. La recerca constant el va convertir en una de les marques més preuades, al costat de la Broadwood. Eren els pianos més cars. A més, estava informat de tots els gustos de tot Europa, i segons per qui havia d’anar el piano el construïen d’una manera o d’una altra. Era un soci especialista i creatiu amb coneixements de física, matemàtiques i, insisteixo, molt interessat en el so.

AV: Parla’m del disc de 1999.

MR: Va ser el primer disc d’una col·lecció que vam fer amb la Montserrat Roig, promotora de discos musicals. Com he dit, hi havia la voluntat que els nens escoltessin música que podien tocar. Fins i tot hi va participar Badura-Skoda. Aleshores vaig descobrir aquelles sonates que havien quedat en l’oblit perquè la musicologia és molt germànica, i els prejudicis es van heretant, i els italians queden en segon terme, en relació a Mozart-Haydn-Beethoven. A mi m’agraden molt, però sóc molt curiosa i m’agrada descobrir coses noves. A més, diuen que Beethoven tenia les sonates de Clementi sobre el piano, i a més Clementi va ser editor en exclusiva de Beethoven per Anglaterra. Perquè va haver-hi un determinat moment en què va deixar de tocar i es va dedicar a la fabricació i l’edició, ja que diuen que a determinada edat estava mal vist tocar professionalment -hi havia la idea del nen prodigi. Aleshores ell anava buscant manuscrits per tot Europa; era un home molt intel·ligent, parlava deu llengües, era un gran lector, era un inquiet. Coneixia els gustos de tot Europa, i els comunicava a Collard. A més, en vida era famosíssim, està enterrat a Westminster com “The father of the pianoforte”. No és que ell creés el piano –va ser Cristofori-, però és un home que va endavant, que veu en aquell instrument possiblilitats. Aleshores comença a compondre amb més octaves, notes dobles, amb més fortalesa, la qual cosa l’encara cap al Romanticisme i hi ha una línia molt clara cap a Mendelssohn i Chopin. A mi m’agrada conèixer la història d’aquets comositors perquè al final tot lliga, perquè els uns es relacionen amb els altres. Clementi, com que viu vuitanta anys, és un home ple de substància per analitzar.

AV: Continuant amb Clementi, com continuaràs la recerca?

MR: D’una banda, estic escrivint un llibre que no és només sobre la seva vida. De l’altra, tinc preparades unes xerrades per fer tant a músics com a no músics, algunes d’elles a la universitat, i són un resum del llibre. Amb els músics em focalitzo en la qüestió més tècnica i de les influències que va rebre i oferir. A les xerrades pels melòmans, explico més coses de la seva vida i aspectes musicals sense ser tant tècnics, i explico vivències dels llocs que visito. Ara tinc ganes d’explicar coses sobre ell, ja tinc una perspectiva. Tot això forma part del projecte “Con Spirito”.

AV: Com va anar la gravació del disc Clementi on a Clementi?

MR: Va ser a casa de l’Anna Cuatrecasas. Va anar molt bé, buscant els millors emplaçaments per als micros… la gent ens ha engrescat molt perquè en general hi ha molts melòmans que consideren que està molt ben gravat. Però sobretot gaudeixo fent els petits concerts a casa, amb breus explicacions, i veure com la gent percep que la música de Clementi té aquest so, aquest desbordament. En petit comitè es gaudeix molt, és una manera molt fàcil de comunicar.

AV: Explica el contingut del disc.

MR: En el disc hi ha tres sonates (la Sonate Opus 10 núm. 1 in A, la Sonate Opus 25 núm. 5 in F# minor i la Sonate Op. 25 núm. 6 in D major), unes quants danses monferrines del Piemont (Monferrinas Op. 49, núms. 1-6) i he intercalat uns preludis que sembla que ningú ha tocat, trets del mètode Art of Playing on the Pianoforte, que van inaugurant cada bloc (Prelude in A, Prelude in F# minor, Prelude in D major i Prelude in G major). Aquestes peces les tocaven a les cases, en comunitat. Pensem que no hi havia música enllaunada, que tota la música que hi havia era si algú la tocava.

AV: Què creus que ha aportat Clementi per al piano?

MR: Jo sempre penso que Clementi ho va fer tot pel piano, des de l’instrument mateix, passant per mètodes per a estudiants i peces per a professionals, mètodes per als professors, va ser editor musical, editor de música antiga, era un inquiet. Recordem que va fer-se editor perquè socialment no era tan acceptat que un home gran que toqués el piano, però també perquè li van fer propostes diversos empresaris. Va ser un home excepcional.

AV: Quins altres projectes tens?

MR: Ara estic recopilant uns manuscrits per recuperar la memòria d’un compositor del meu poble, Sant Vicenç de Castellet, Joan Flotats. És un altre descobriment, en aquest cas, proper. Disfruto molt estudiant-lo.