Recital al Museu de la Música de Barcelona

El 19 d'abril vaig oferir un recital al Museu de la Música de Barcelona amb la ballarina i castanyolista Belén Cabanes, amb qui he treballat des de l'any 1999. El títol del concert, dissenyat expressament per al museu, era "Les percussions grans i petites del Museu: Tecles i castanyoles". El programa incloïa obres del repertori clàssic i espanyol i pretenia mostrar el diferent tipus de sonoritat de les castanyoles.

«Les percussions grans i petites del Museu: tecles i castanyoles» 19/04/2015

 Intèrprets:

Belén Cabanes, castanyoles i ball

Marina Rodríguez, piano i clavicèmbal

 Programa:

Andaluza. Enric Granados (1867-1916)

Sonata en re major. Mateo Pérez de Albéniz (1755-1831)

Fandango. Pare Antoni Soler (1729-1783)

Sonata en do major (allegro). Joseph Haydn (1732-1809)

Ocells de fusta. Belén Cabanes

Rumores de la caleta. Isaac Albéniz (1860-1909)

Marcha militar. Isaac Albéniz

Preludi en re menor. Johann Sebastian Bach (1685-1750)

Serenata española. Joaquim Malats (1872-1912)

Viejo encinar (tango). Joan Flotats (1902-1988)

Danza del molinero. Manuel de Falla (1876-1946)

 Instruments del Museu

Castanyoles. Andalusia (Espanya), c. 1900-25. MDMB 294 Fusta de noguer. Dimensions: 85 x 63 x 16 mm. 4 peces ovalades, còncaves a la cara interior. Any d’ingrés al Museu: 1946. Ubicació actual: àmbit 13. La tradició i la música popular.

Castanyoles. València (Espanya), 1994. MDMB 1457 Fusta. Inscripció del fabricant: J. T. Any d’ingrés al Museu: 1994.

Clavicèmbal. Christian Zell. Hamburg (Alemanya), 1737. MDMB 418 Fusta. Dimensions: 240 x 830 x 2070 mm. Teclat: 51 tecles, de Do1 a Re5. Mecanisme: 1 teclat i 3 palanques, amb dos registres de 8’ i un de 4’. Prové de la col·lecció Folch i Torres–Baget. Any d’ingrés al Museu: 1947. Ubicació actual: àmbit 08. Els grans instruments de teclat.

Piano de cua. Carl Rönisch. Dresden (Alemanya), c. 1905. MDMB 1240 Fusta, ivori, acer i bronze. Dimensions: 330 x 1480 x 1980 mm. Teclat: 88 tecles, de La-2 a Do7. Mecanisme de doble escapament. Pertanyia al pianista i compositor Isaac Albeniz. Donació de la família Albéniz. Any d’ingrés al Museu: 1984. Ubicació actual: àmbit 17. Músics catalans.

 Les percussions grans i petites del Museu: tecles i castanyoles

Malgrat les diferències més que notables de mides, formes i mecanismes, tant les castanyoles com el piano fan servir la percussió per produir els sons musicals respectius. Ambdós instruments, però, han tingut una sort desigual en la memòria escrita de la història de la música. Si bé el piano és un dels instruments més emblemàtics i habituals a les sales de concert —des de la música clàssica fins al pop i el jazz—, les castanyoles han estat relegades tradicionalment a l’àmbit de la música popular. A Catalunya es coneixen igualment com a castanyetes, i també reben la denominació d’estriquetes a la Garrotxa i la de postisses a alguns indrets del País Valencià. Aquest tracte diferenciat i el fet que el piano hagi generat una major quantitat de literatura musical —des de tractats, mètodes d’interpretació i partitures fins a nombrosos estudis històrics— amaga el fet que les castanyoles són una de les percussions més antigues. Tot i que no disposen de tanta documentació escrita, la seva pràctica ha perdurat des de l’antiguitat per transmissió oral i de generació en generació, i gairebé sempre han estat presents als balls i danses de la Mediterrània, com a mínim des de l’època dels fenicis i també a l’antic Egipte, fins al punt que entre els tresors trobats a la tomba de Tutankamon —datats al segle XIV aC— hi ha un parell de castanyoles de vori. Les castanyoles estan formades per dues peces, generalment de fusta però també d’altres materials, tallades en forma de castanya que, en fer-les entrexocar, ressonen amb un so característic. Ambdues peces tenen una cavitat interior que potencia la seva sonoritat peculiar i també un forat a la part més estreta, per on passa un cordó que les uneix i que serveix de subjecció per a un o més dits de la mà de l’intèrpret. Les castanyoles es toquen generalment en parelles, una a cada mà, que tenen tons lleugerament diferents: una amb una tonalitat més alta i aguda, que es coneix com a “femella”, i l’altra amb un so una mica més greu i baix, que rep el nom de “mascle”. La perfecció del seu acoblament a la mà i a la sensibilitat dels dits les converteix en un instrument extraordinàriament versàtil que encaixa espectacularment amb la dansa, a la qual dota d’un nou i sorprenent potencial expressiu. Si bé, a l’antiguitat, la tradició de les castanyoles segurament s’estenia al llarg de tota la Mediterrània, amb el temps la seva pràctica va restar reduïda, gairebé de manera exclusiva, a la península Ibèrica i a alguns països de l’Amèrica Llatina, on també es van integrar al seu folklore. A Espanya, durant l’època barroca, eren habituals en l’acompanyament d’alguns balls, especialment els fandangos. D’altra banda, el desenvolupament de l’escola bolera al segle XVIII va portar les danses populars als grans escenaris, les quals a partir de llavors es van incorporar a la formació dels ballarins clàssics. Al segle XIX, les castanyoles també van formar part de l’aprenentatge de la dansa de l’escola bolera, que en aquells anys i juntament amb l’escola flamenca i la guitarra clàssica, va viure un moment de gran esplendor com un dels exponents principals de la música espanyola. El so característic de les castanyoles afegia a la dansa un suggeridor poder d’evocació i, així, alguns compositors dels àmbits de l’òpera i la música simfònica —com ara Bizet, Chabrier o Massenet, entre d’altres— les van incloure a les seves obres per accentuar el caràcter espanyol d’alguns temes, ambients o situacions. A casa nostra, l’escola bolera va tenir un gran desenvolupament. Hi havia dues escoles principals, la de Madrid i Andalusia, i la de Barcelona. Fins aleshores, les castanyoles es tocaven de manera gairebé intuïtiva i sense un mètode d’interpretació propi. Hereva d’aquesta escola, però ja al segle XX, la ballarina i coreògrafa catalana Emma Maleras va crear un mètode complet d’estudi i interpretació de les castanyoles que porta el seu nom i que actualment es fa servir arreu del món. Posteriorment, un dels seus alumnes més destacats, el ballarí barceloní José de Udaeta, va fer igualment una valuosa feina de difusió internacional de les castanyoles com a instrument de concert. Amb José de Udaeta van treballar estretament Belén Cabanes i Marina Rodríguez, les protagonistes de la sessió d’avui. Ara ens ofereixen un recull d’obres de diferents autors i èpoques que reinterpretaran amb algunes percussions destacades, grans i petites, del Museu, les quals inclouen exemplars de la seva important col·lecció de castanyoles i també un piano il·lustre que va pertànyer a Isaac Albéniz. Tot i que no és un instrument de percussió sinó de corda pinçada, puntualment també podrem sentir un altre instrument de tecla emblemàtic del Museu: el clavicèmbal Zell.

Pere de la Riva

 Belén Cabanes

Belén Cabanes es va titular al Reial Conservatori Professional de Dansa “Mariemma” de Madrid i va fer la revàlida superior del Mètode de castanyoles de concert Emma Maleras. Ha estat membre de la Companyia de Dansa Espanyola de Barcelona (1988-1991) i del Ballet Español Rafael Aguilar (1991-1995), fundadora del grup Flamenco Camerata (1996-2000) i cofundadora de la companyia de flamenc contemporani 2D1, dirigida per Juan Carlos Lérida (1998-2002), amb la qual va ser premiada. També ha estat solista del grup Talent Danza, sota la direcció d’Antonio Najarro i Pascal Gaona (2003) i companya artística del ballarí i concertista José de Udaeta (1998-2007). Ha enregistrat diversos CD i ha impartit classes en cursos Internacionals. L’any 2014, va participar en el festival de música clàssica GMMF de Corea del Sud, convidada per Lluís Claret. Actualment, és coreògrafa i ballarina dels espectacles Ànima Nua i La castanyola contemporània, i professora i responsable del departament de dansa espanyola del Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre.

 Marina Rodríguez Brià

| www.marinarodriguezbria.com Llicenciada en Música i en Filologia Francesa, Marina Rodríguez va ampliar la seva formació en diferents cursos internacionals. Ha guanyat diversos premis en concursos de piano, de música de cambra i de poesia. Ha actuat en prestigiosos escenaris de molts països europeus i també a Amèrica. Ha publicat més de deu discs i ha enregistrat per a Catalunya Música, RTVE, TV3, el Canal 33, la SWR alemanya i altres televisions i ràdios europees. A més del piano modern, interpreta diversos instruments històrics, com ara el clavicèmbal, l’harmònium o el fortepiano, amb els quals ha fet enregistraments i concerts. A més de la seva dedicació a les arts escèniques i a la música, és una artista polifacètica que practica l’escriptura i la pintura, les quals incorpora a diferents espectacles. Ha estat creadora, pianista i directora musical del concert per a nens Girasons, encarregat per L’Auditori de Barcelona. L’any 2015 ha publicat un disc amb música de Muzio Clementi (1752-1832), enregistrat amb un fortepiano Clementi & Co. de 1824 de la seva fàbrica de Londres.

 

Extracte del dossier VIII Cicle "La música del Museu" 2014-2015